L’escriptura d’Antònia Vicens no és fàcil. El lector, per entrar-hi, ha de vèncer la resistència que li generen unes històries tancades, repetitives, centrades en episodis de violència física, psicològica i sexual. Aquesta resistència, però, no es deu només a la temàtica (i a la cruesa amb què s’expressa), sinó també al llenguatge de l’autora i als nombrosos salts (en el temps i en les veus) que es produeixen al llarg del relat. Els personatges hi parlen mig al·lucinats, barrejant passat i present, i expressant amb metàfores el món esbucat, ple de guerra i postguerra, que viuen. En fer-ho, construeixen imatges torrencials, circulars i obsessives, sovint associades a la por: “quan jo tenc por tremolen se fuies des arbres que es vent vol arrabassar, ets aucells de damunt es fils elèctrics que moriran electrocutats, ses dones que estan a punt de parir i no saben què fer amb sos seus nadons”.
Seguir leyendo
Crideu la mort errant, digueu-me on va
Antònia Vicens
La Magrana. 204 pàgines. 20,90 euros
